La respiració, el fil que cus l’assana
En la immobilitat de l’assana posem a prova la paciència de la ment, la càrrega que suporta amb la frenètica aventura d’estar pensant constantment. En la immobilitat també és quan el cos, la musculatura com l'element més perceptible, reacciona, accepta l’assana i la comença a moure des de dins. Arribem a la postura amb el cos i la ment i, després d’activar de manera harmonitzada els músculs i les cadenes musculars que l’assana requereix, ens hi quedem quiets i es mobilitzen totes les energies corporals: és el procés pel qual ens fem mes flexibles, però també més forts, més tonificats. Ara bé, no ho fa el cos sol, sinó aquella confluència de cos i ment, units, integrat a través de la respiració, que és la que veritablement anima la postura, l’activa per dins en contrast en la immobilitat exterior. La respiració representa el nucli vital de l’assana. I es aquest nucli que proporciona entitat i profunditat a l’assana: després de l'activació física es comencen a moure energies més subtils, i la memòria cel·lular es desperta. La majoria de la gent no n'és conscient, però darrera el impuls de desfer, del "no puc", hi ha una emoció, una sensació recorrent, familiar. La immobilitat ens situa davant de nosaltres mateixos i el llenguatge del cos es manifesta com el llenguatge del nostre inconscient: el cos i la ment no son dues entitats separades sinó dues dimensions d’una mateixa cosa; el cos representa la ment transformada en matèria, i en el ioga prenem consciència de fins a quin punt es dona aquesta interrelació. Tanmateix, cal no cedir a la temptació de moure’s, ni un mil·límetre: gestionar i ajustar la postura,sí, relaxar, també; però aquells espasmes impacients que es converteixen en moviments involuntaris, o la picor que de manera abrupta ens assalta, o aquella necessitat de gesticular, no. Cedir és fer-ho a la impaciència de la ment, de la mateixa manera que desfer per impotència o impaciència és fer-ho a l’imperi de l’emoció. El control no és repressió sinó gestió de l’assana, i aquest control ens fa més forts, més capaços d’autogestionar-nos, menys dependents dels pensaments i les emocions.
Les persones, la major part del temps ens resistim a sentir allò que ens incomoda, quan és la única manera d'alliberar-ho: les emocions que retenim en la memòria cel·lular només es descarreguen sortint a la superfície, i hi surten quan les fem conscients. En la immobilitat els cos i la ment van a una; amb l’atenció aguditzada, i la respiració la ajuda a franquejar les resistències vencent així la por al malestar, la incomoditat i el dolor. El llindar és prim, però no per això més fàcil de transitar: si el pensament ens venç, aquest pensament amb què ens identifiquem contínuament, desfarem i tornarem a deixar a lloc les tensions. Qualsevol dispersió d’energia en forma de moviment indegut és una pèrdua d’atenció i una forma d’extraviar-nos del procés. Amb una atenció sostinguda i cada vegada més central o plena -això vol dir sentir-se a la coroneta- aconseguirem buidar la memòria cel·lular i arribar als nivells més profunds de la nostra naturalesa essencial, desfent les resistències que ens impedeixen de viure’ns des de la plenitud que ja som.
El paper clau de la respiració
El fil que cus aquest procés és la respiració, sense ella no passaríem de fer una mera gimnàstica orientalitzada. Ella ens permet la immobilitat i la correcta gestió de les energies que es mouen durant la pràctica, i l’hem de saber escoltar i gestionar. La respiració ens predisposa, modela la nostra actitud, la forma de practicar les assanes: una expiració més llarga ens acompanya cap el deixar anar, ens ajuda a buidar aire residual. Quan la vessem en el cos, el relaxa; quan la vessem a la ment, li proporciona espai; quan la conduïm cap el cor ens hi porta energia. És la clau que aguditza la nostra atenció durant la pràctica, l’alè que dissol les tensions, el coratge que travessa les resistències. Tot el procés descrit passa, i només pot passar, pel coneixement i el treball de la respiració, perquè ella teixeix la nostra consciència, alliberant l’inconscient i, finalment dissolent-se en l’oceà silenciós. Tanmateix, encara que és ella que anima la postura, modificant-se segons cada assana, acaba en un silenci, en una breu suspensió que, en els moments avançats de la pràctica, penetrats els nivells més profunds de la memòria cel·lular, s’allarga i ens reconnecta amb el benestar que ja som, la primera impremta de la memòria cel·lular.
La respiració és la joia de l’assana, el fil d’or que desperta la ment i ens transporta durant tota la pràctica per a dipositar-nos, al final, al llindar del cor.
