El ioga enlluernador

Tot practicant de ioga és conscient de que hi ha un abans i un després d’una sessió, com en qualsevol activitat d’exercici del cos: ens sentim diferents en acabar la pràctica. No és cert? Anem al gimnàs, o sortim el cap de setmana a caminar, o anem en bicicleta, i ens trobem millor perquè al cos li convé exercitar-se.

Però una classe de ioga no és un simple exercici del cos, no és un exercici veloç en el que, al final, ens relaxem, ni una pràctica de la que puguem obviar-ne l’exercici constant de l’atenció i el desenvolupament de la nostra capacitat de sentir. Ioga vol dir unió en la seva arrel etimològica -jou- i durant la pràctica integrem el cos, la ment i el cor. Sense aquesta integració una assana  pot ser espectacular, però sense ànima. El concepte d’ànima no és descabellat en la pràctica de les postures de ioga, de fet és l’essència de la seva bellesa, el que les converteix en una obra d’art, sigui el cos més o menys dúctil o flexible. Perquè només qui les viu des de l’acceptació del cos, la seva comprensió amable i sense deixar-se enlluernar, per poca agilitat que tingui, sentirà i transmetrà tota la seva bellesa interior.

Perquè les assanes ens enlluernen només si les mirem des de fora, sobretot assistides per la gran explotació que se’n fa a través de xarxes socials i per tots els continguts que podem trobar en línia. Ai la fama! La fama sempre enlluerna. Però practicar postures no és fer ioga, no sense aquell sentit d’unió, d’integració, de retrobada amb el que som, més enllà del que pensem que som. En el decurs d’una classe succeeixen coses i activem recursos, desenvolupem aspectes que, si en som conscients, podrem incorporar a la nostra vida. Perquè una classe de ioga no és una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà d’entrenament, de desenvolupament d’aspectes del nostre potencial que han de portar-nos a viure més desperts, amb més plenitud i conscients de nosaltres mateixos. És per això que un practicant de ioga hauria de saber, acabada una sessió, quin és el diferencial entre abans i després de la seva pràctica: què ha desenvolupat, què ha fet, què ha passat. Seria adonar-se, per exemple, que al final hi ha més consciència corporal, i que aquesta consciència del cos fa que hi hagi més atenció i menys pensaments. Tots venim d’una educació forjada a còpia de pensar -penso?, llavors existeixo-, quan la consciència arriba quan acaba el pensament: estem desperts quan no pensem, pensem massa i malament. Fins i tot l’experiència corporal la farcim de pensaments, d’idees, de judicis i de prejudicis, obviant que és quan deixem de pensar el cos que el sentim: en copsem les sensacions, la temperatura, la posició en què està, els músculs, les articulacions, el seu llenguatge. Li donem veu i no el jutgem. Això és el que fa un bon professor de ioga: conduir l’alumne a través del cos per tal d’estabilitzar la ment, per tal de comprendre com funciona i aprendre a corregir les assanes i adaptar-les a la pròpia anatomia. El pensament, en un segon pla. El pensament és la distracció que reconduïm cap a l’atenció en el cos i la respiració.

Hi ha persones que es capfiquen, que de vegades gasten ingents quantitats d’energia en assolir el centrament. Qui no ha intentat en va deturar el pensament? El problema sempre és l’atenció, perquè no hem entès que on portem l’atenció allà portem l’energia. Mentre estiguem dins del cap, alimentarem l’agitació i estarem atrapats. En una classe de ioga, des de la primera presa de consciència, la pràctica ens convida a sortir del cap, sortir del cap per anar cap el cos, dipositar amb cura l’atenció en el cos i sostenir-la tot el temps amb una actitud maternal. Aquest treball de l’atenció fet amb mirament i sense batzegades, proporciona al final una enorme sensació de calma i ens diposita a les portes de la relaxació amb una delicadesa exquisida. I amb temps serà una habilitat per a transitar per la vida. Perquè allà on portem l’atenció portem l’energia, i podem portar-la cap a l’atenció mateixa i fer-la acréixer.

Desconnectats de nosaltres mateixos, la competitivitat i les necessitats externes ens generen enormes dosis d’estrès i ansietat, i de dependència de satisfaccions efímeres. Comentava un practicant d’una modalitat de ioga dinàmic que arribava a la relaxació cansat quan, en canvi, en una classe de ioga integral ja hi arribava amb una gran sensació de benestar. Podem flexibilitzar el cos amb atenció i cura, el podem tonificar sense esgotar-lo, gràcies a què amb l’atenció modelem la memòria cel·lular, relaxem la ment i refem els vincles amb el cor. En una classe de ioga passen coses, moltes coses, i aprendre-les és portar-ne la pràctica a tots els quefers quotidians.