Meditació&Mindfulness
Meditar, què és? Per la proliferació que ha tingut aquesta pràctica els darrers anys semblaria que és una manera fàcil de relaxar la ment. Però meditar no és simple i requereix d'entrenament, consciència corporal i domini de la respiració. Posar-se a meditar no és seure, creuar les cames i tancar els ulls, és aprendre a transcendir la ment a través de sentir el cos, és dominar tècniques d'atenció i -de manera imprescindible- entendre, comprendre i controlar el procés respiratori. Només llavors la meditació es converteix en una eina efectiva pel desenvolupament humà.
Quan seiem, ens immobilitzem i tanquem els ulls ens quedem a soles amb nosaltres mateixos. Si la ment està col·lapsada, si tenim emocions no resoltes, conflictes, pors, etc, tot això és el que aflorarà en aquell moment. La ment no vol parar i no hem d'intentar-ho, la ment quan sent la immobilitat se sent amenaçada, aquesta immobilitat la frena i ella no vol ser frenada: la seva inèrcia és tal que la única manera d'aquietar-la és no alimentar-la. I amb aquesta finalitat treballem i desenvolupem amb molt mirament l'atenció, una atenció sostinguda a la part axial i més posterior de la ment: just per davant de la coroneta. I allà, com enfilats en una muntanya, es revelen les delícies de la vall: el paisatge, el que hi ha darrera el paisatge, el sospir de l’aire, la carícia del sol. Des d'allà ens podem mantenir desperts i conscients de tot allò que s'esdevé sense intervenir: pensaments, emocions i sensacions corporals es converteixen en objecte d'observació sense judicis. L'observació desidentificada és la clau de la meditació: seure i mirar el que hi ha, mirar el que aflora, que no és altre cosa que el contingut del nostre inconscient.
La meditació és la gran aventura interna, un viatge apassionant que ens ha de connectar amb el Ser, a tothora present, no una simple tècnica per aquietar el mental. A la meditació ens retrobem amb l'ànima i descobrim allò que som en realitat: a mesura que les aigües es queden quietes, del fons sorgeix allò que no hem deixat mai de ser, i retrobem la nostra ànima essencial. Es llavors que comença la meditació.
Quan ens decidim a meditar emprenem un viatge cap el reialme de la claror i de l'amor, i descobrim que només en el fons del cor trobem l'equilibri i la felicitat que estem buscant a l’exterior tot volent els més llestos, els més bonics, tenint la millor feina, o sent els més espirituals. Meditar ens pot proporcionar la sensació de ser més en alguna cosa, o de fugir del buit, la incomprensió o el malestar, però això no és més que una il·lusió, no podem buscar. I la raó és senzilla: és la ment la que busca, i la ment només pot concebre allò conegut. El principi de la meditació és en el dolç abandonar-se, quan la ment es bessa en el cor, ben desperta, evitant buscar deixar la ment en blanc: la meditació és un viatge cap allò nou.
La meditació és el reialme de la llum, de l’amor, el retrobament amb el que som, el Ser, sí. Però partim d’on som, llums i ombres barrejades, amb les sabates cansades i una motxilla qui sap si massa plena: serà en va voler-ne fugir. En el mercat espiritual la compra-venda de tècniques i mètodes de meditació és tant àmplia que fa feredat, Serveix per a tantes coses: curar l’estrès, aliviar l’ansietat, acabar amb l’insomni, millora les relacions, també la memòria… I és de franc. Però no podem encerclar la ment en aquesta teranyina de propòsits i intencions: sempre l’estem tensant i exigint, sempre capficats, i buscant el propi benefici. La ment és una eina meravellosa, mal educada, però meravellosa: mira i observa la seva profunditat, però no busquis, i no jutgis. Les ombres també son aquí, i la vida serà a la meditació el que la meditació és a la vida: no podem escapar de nosaltres mateixos. Serà en va si ho intentem, en el seu lloc procurem acceptar-nos amablement, assumint la responsabilitat de la pròpia vida, perquè les ombres, a l’altra cara, son llum: la cara oculta de la lluna.
