Simplifica la teva vida, aprèn a badar

Hi ha situacions a la vida que ens fan parar, no sempre a plaer nostre perquè parar suposa trencar moltes inèrcies i simplificar, renunciar a alguna cosa. Aquest és el concepte que ens agradaria plantejar en aquest article, la simplificació, però per a fer-ho caldrà que partim del seu antònim, la complicació. És complicada la teva vida? Algunes persones, malgrat les dificultats de diferent índole -laboral, econòmica, de relacions, de salut, etc.- que han pogut experimentar durant aquesta situació de pandèmia mundial en la que estem immersos, s’han adonat que menys pot ser més, i que la vida simple ens permet de viure amb molta més tranquil·litat. Avui en dia no és fàcil, simplificar és una tasca a contracorrent, ja no sabem passar amb poc, l’abundància és la mesura. Fins i tot en la ment, els pensaments son abundants: tenim la ment en ebullició i l’hi hauríem de baixar el gas; perquè com més efervescent, més se’ns endú. I és que ja no sabem badar, en el sentit que dar-nos quiets, abstrets com el pagès a la vora del foc, escrutant el vol dels ocells, o badant davant la natura. Badar és una paraula en desús en el significat que li volem donar aquí, i se l’assimila a mirar. Però quan mirem fem alguna cosa, en canvi badar -en aquesta accepció- és no acció, el més semblant a la meditació i que hem fet moltes vegades de manera inconscient; contràriament, la meditació sempre és conscient i esdevindrà després, en tot cas. Badar és simplificar.

Al badoc se l’ha assimilat al “poc intel·ligent”, al que “no pensa”, al “simple” que no necessita res i viu feliç. T’imagines cultivant l’art de badar, amb plena consciència, quan tu vols i fent espais al llarg del dia? Series simple o estaries gestionant la teva ment, i potenciant la lucidesa i capacitat de veure? Els genis, al llarg de la història, han estat grans badocs, sents que perds el temps badant? Quan estàs a soles amb tu, et poses música, busques alguna cosa en què pensar? És a dir, necessites tenir la teva ment sempre ocupada? El badar com a concepte, et posa dels nervis? Què fas si no penses? Quan mires la “tele”, escoltes música, llegeixes.., la teva ment està quieta?

Les necessitats creades, demandes interiors no satisfetes, haver oblidat el que és prioritari i el que és secundari, ens complica l’existència i ens aboca permanentment a l’exterior amb un nivell d’autoexigència extrem. Això explica que des de fa dècades el ioga i després la meditació hagin anat guanyant terreny com una via d’escapament de l’ansietat que crea el fet de tenir una vida complicada i una ment hiperactiva. Tot i això, estem molt lluny de saber badar i, tanmateix, la crisi sanitària mundial, ens ha confitat a tots a casa i ens ha obligat a parar. Ara bé, sabem estar-nos quiets com el pagès, contemplant la llar de foc i deixant el temps passar? Què passa amb tota aquesta energia mental? Què passa quan parem de cop i volta? La meditació és, per a molts un substitut, però que succeeix quan seiem amb les cames creuades? Què fa la ment quan la volem parar? Aquesta pandèmia ha portat la ONU a promoure la pràctica del ioga com una eina per a permetre mantenir la calma i fer-nos més resilients davant l’emergència sanitària i econòmica, provocada del Covid-19. El ioga ens dona eines, sí, i benvinguda aquesta recomanació, però fins a quin punt ens serveixen si no hem après a simplificar la nostra vida? Simplement practicant assanes millorarem l’estat físic, la respiració, ens podrem relaxar…, fins que tornem a tensar la musculatura, acumular aire residual i recaure en les mateixes actituds. Hem de permetre que el ioga ens obri una porta al nostre interior.

Necessitats creades, demandes interiors no satisfetes, haver oblidat el que és prioritari i el que és secundari, vet aquí el que ens porta a complicar la nostra existència, perquè la vida en ella mateixa és simple: mirem la natura! La natura té uns cicles, i sobreviu entre les escletxes dels blocs de formigó. Està activa a la primavera i reposa a l’hivern. En canvi, nosaltres ens hem oblidat que després de fer, hem de deixar de fer, invertim en tot molta més energia del que és necessari. I això no va de despreocupar-nos, sinó de ser conscients del grau de mesura que tenen les respostes que donem a cada situació. Si practiquem ioga, fem les assanes tensant tot el cos? Les fem amb un esperit competitiu? Fins i tot amb nosaltres mateixos: “si ahir podia fins aquí, avui també he de poder”. Sembla que això és el que ens ha de fer triomfar a la vida. Si fas ioga, observa’t: per a moure un braç, quanta energia inverteixes? Quines parts del cos actives en cada moviment? Per a moure una cama, tenses les espatlles o les dents? Quan et quedes a l’assana, ets capaç d’estar-hi sense esforç? És clar que el ioga ens ajuda i ens dona eines, es desprèn de la recomanació de la ONU, però començant per a fer-nos adonar de la nostra actitud i ensenyant-nos a deixar anar, a simplificar. En direm harmonia, proporció, equilibri, sostenibilitat. Perquè viure accelerats no és sostenible: no ho és per la salut del cos i de la ment, tampoc pel benestar emocional, per l’economia, ni ho és pel planeta.

Una primera prova del cotó podria ser observar-nos practicant assanes, escodrinyant en el nostre interior, analitzant amb quina actitud ens situem davant de cada postura, perquè la forma reflecteix el fons. Practicar assanes amb tensió, esforç, competitivitat i lluita ve d’algun lloc, no és perquè sí: respon a una actitud mental i a una forma d’estar a la vida. I a què es deu? Què volem demostrar? Quines necessitats de reconeixement, atenció o afecte amaga en el fons, aquesta actitud? Indagar en el nostre interior és no només una recomanació si es vol viure amb més tranquil·litat, sinó un treball imprescindible. Vol dir que en lloc d’esmerçar-nos tant en destacar i en ser els millors per a pal·liar les inseguretats, ens hem d’enfocar en donar-nos valor i reconeixement, i ja no ens caldrà l’exterior. En conseqüència, pel que fa a aquesta lluita que ens complica l’existència, ens podrem relaxar i simplificar la ment i la vida. Aquells pensaments compulsius no tindran sentit si no hi ha un mòbil encobert, una necessitat insatisfeta. Quantes discussions estèrils per a demostrar que tenim raó! Quanta energia malgastada en quedar bé! I la complicació que suposa voler estar a l’alçada, tenir la millor casa o el millor cotxe? Per a què, si per aconseguir-ho ens perdem la vida? Què és important i què no? Vet aquí, aquesta és la pregunta que ens farà reflexionar sobre el nostre ordre de prioritats. Potser ja te l’has fet? Actualitza’l, perquè els anys no passen en va, i les circumstàncies tampoc. En una edat el sexe és important, en l’altre potser l’amor: actualitzar-nos és simplificar. I, encara que no t’ho sembli, en la pràctica de les assanes pots fer un gran treball interior.

Si no perilla la nostra supervivència, simplifiquem! El “si tu tens, jo més” és un llastre, perquè és una aposta sibil·lina que no es queda en allò material i que confon el tenir amb el ser. I comença amb la relació amb un mateix: “jo tenia musculatura, jo tenia la vista clara, jo podia...”. Per la vida perdem la vida, que deia el vell pagès que sabia badar.

JULY 16, 2020