Les fases de l’assana

El Ioga que més es relaciona amb la salut és el Hatha Ioga, el Ioga que utilitza el domini extern i intern del cos, que equilibra les energies internes i externes, i que proporciona salut tant en l’ordre físic com mental. Perquè, en acabar una sessió, el fet constatable és que es gaudeix molt més de l’experiència corporal -ja no és allò de sentir el cos perquè fa mal- i a la ment hi ha menys flux de pensaments, més ordre. Tanmateix, la repercussió que té la pràctica és molt més fonda, té molt més calat, perquè no estem seccionats: les persones som un compost de diferents aspectes que, com una orquestra, han de funcionar a la una, que funcionen al uníson inevitablement. Tant en el gaudi com en l’aflicció. Així, quan la ment està inquieta, ens sentim inestables a nivell emocional i el cos es tensa i contrau. Altrament, doncs, quan el cos i la ment s’equilibren i es relaxen,  ens situem molt més a la vora del cor. Sentir el cor, quan tota la casa està assossegada, ens relliga i ens apropa al sentiment primigeni de plenitud. És per això que en acabar una sessió ens enutgem menys, tenim més tolerància, i el nostre estat d’ànim irradia tranquil·litat.   

A occident, aquest és el Ioga més conegut, precisament per aquesta íntima relació que manté amb l’aspecte més corporal de la persona, perquè el cos és la part externa de la nostra identitat. Tot i que no som el cos, ens hi identifiquem. Així doncs, quan es parla de Ioga, generalment, es fa referència al Hatha, una disciplina que es relaciona amb diferents controls mentals i corporals, sobretot la regulació de la respiració: ha vol dir sol, tha vol dir lluna, la primera síl·laba fa referència a la respiració per la fosa nasal dreta, la segona per l’esquerra; Hatha Ioga és la unió dels dos alers. Ara bé, i per no confondre’ns, si bé és cert que a dia d’avui existeixen moltes variants del ioga corporal i que cada dos per tres apareixen noves modalitats en gran part dinàmiques -fins el punt de considerar el Hatha com una variant més-, Hatha és tot el ioga que parteix de l’actitud i del treball del cos en què es basa la pràctica d’assanes: les assanes son hatha -la unió dels dos alers- i el Hatha comença amb l’assana o postura que també indica, doncs, una actitud, una manera d’estar. L’assana, la pràctica de les postures, contempla dues fases: la dinàmica i l’estàtica. Altra cosa és la necessitat que té l’home modern de viure accelerat i que això tingui com a conseqüència la gran expansió de mètodes dinàmics, d’acord amb el ritme de vida actual. Tanmateix, assana és quietud, perquè el seu objectiu final és estabilitzar la ment i aprendre a controlar-la. I per a tal objectiu, cal ocupar-se’n durant la pràctica: què fem amb la ment mentre la part física treballa? Doncs, guiar-la, conduir-la amb la mateixa delicadesa que el cos, amb la mateixa amabilitat, amb compte però amb determinació, estructurant diferents nivells d’atenció de la mateixa manera i amb la mateixa precisió amb què estructurem els moviments i la col·locació de cada múscul i articulació. Aquesta quietud o immobilitat és, d’altra banda, altament gratificant, altament satisfactòria, i ens permet uns nivells d’aprofundiment altrament inabastables. Vegem, doncs,

quins son aquests nivells o escalons pels que desplacem l’atenció, com una plataforma, com una pista d’aterratge de la ment, procurant reconduir-la en les distraccions, però sense estrebades, sense judicis ni retrets.

Fase dinàmica

Segons el nivell d’experiència, podem parlar de tres nivells d’atenció a l’hora d’entrar dins d’una postura: en un primer nivell,  la ment es mantindrà atenta a la part més tècnica del moviment, seguint amb la màxima de fidelitat les instruccions rebudes; després, en un segon nivell, el practicant podrà desplaçar la seva atenció cap el to de la musculatura per no tibar més de l’imprescindible; finalment, en un tercer nivell, es fixarà l’atenció en la lentitud del moviment, un moviment lent i regular realitzat amb el mínim d’esforç i amb la màxima consciència. Dependrà de la familiaritat que es tingui amb cada postura que ens situem en un o altre nivell, de tal manera que una persona pot estar en el primer nivell en una assana i en el tercer nivell en una altra.

Fase estàtica                   

La part estàtica és aquell moment en el que hem entrat ja de ple dins la postura. La immobilitat haurà de ser total –i això és molt important-, total i conscient perquè la ment absorbeixi aquesta immobilitat. És ben bé un procés de reeducació, i no ens hem d’estranyar que sorgeixi la impaciència. Aquesta serà una primera dificultat que haurem de vèncer: la temptació de realitzat petits moviments corporals, induïts per una ment forçada a estar-se quieta i que, d’entrada, rebutja aquesta manca de moviment i s’intranquil·litza. Poden haver-hi petits moviments, és clar, d’ajustament de la postura, però sempre han de ser conscients i amb aquest objectiu final. Lentament es reduirà l’afluència de pensaments i reconduirem la ment cap a les sensacions internes de tal manera que aquella immobilitat externa contrasti amb tot el treball intern de relaxament i estirament del cos, ajustant aquí i allà la postura de manera externament imperceptible però molt viscuda des d’un punt de vista intern: buscar el centre de gravetat adient per la postura; regular l’alè; relaxar tot els músculs menys directament implicats en l’exercici, donant el to adequat –i no més- als que estem treballant de manera més intensa. Però, què fer quan la intranquil·litat preval malgrat tot? Quan la impaciència és massa aclaparadora, com hem de resoldre la postura perquè ens resulti igualment nutrient? Doncs no desfent al primer impuls, allargant uns segons, i així, amb una pràctica disciplinada, ben aviat trobarem aquella estabilitat que ens permetrà de penetrar de debò en l’assana i guanyar en equilibri interior. 

Doncs bé, seguim amb el procés de l’atenció. També aquí podem parlar de tres nivells, tal i com fèiem quan ens referíem a la fase dinàmica, només que en aquest moment no són nivells alternatius, sinó que a la fase estàtica es tracta més aviat de escalons que ens ajuden a aprofundir dins l’assana: la part  tècnica és aquell ajustament de la postura –la gravetat, la posició del cos…-. En un segon nivell, esculpim la postura a través del control del to muscular ,posant-ne i traient-ne on calgui: progressivament guanyarem en comoditat, sentirem la postura molt més bonica, perquè la bellesa és harmonia i, talment com l’escultor amb l’escarpa i el martell, amb la nostra atenció i la respiració modelarem una obra d’art. Es tracta sempre de fer la postura sense esforç. Finalment, en un tercer nivell, havent assolit un alt grau de relaxament mental -que anirà in crescendo en el decurs de tota l’estona de pràctica- entrarem en un altre nivell de consciència que connectarà amb tot el que, d’una manera particular, transmet la postura, fins als nivells més subtils. En aquest estadi de l’assana, el mental s’asserena i al mateix temps es desperta a un univers que li és nou (cal evitar en tot moment “pensar” les sensacions que arriben; no mirar d’entendre, en definitiva. La ment s’obre, aquí, cap a un diàleg particular amb la postura en un llenguatge que no és convencional perquè està format de sensacions. Cada assana incideix damunt d’una part concreta del territori corporal, una part connectada amb un aspecte del psiquisme de l’individu i també amb un tipus determinat de corrent energètic. A partir de cert nivell d’aprofundiment de les assanes, les fronteres entre aquests tres aspectes es confonen en un de sol i l’individu es viu d’una manera integradora i unificada